Per què quan vols somriure, no pots?
Per què quan vols sentir, no sents?
Per què desapareixes?
Per què tot lo meravellós (i no meravellós) que tens a dins vol sortir i no surt com voldries?
ssshhhhhh.... calla.... ssshhhhhh.....
Per què sents que és contradictori lo que vols?
Per què et mostres confusa si ho tens tot bastant clar?
Per què "protegeixes" a les persones de tu mateixa?
Per què et "protegeixes" a tu, de les persones?
:
:
:
Per què et decepicionen les etiquetes quan tu ets la primera en etiquetar-te?
-----------------
Per què t'imagines fent acrobàcies si ni tan sols ets capaç de fer el pi?
Per què escrius un post com aquest, si al fons ho detestes?????
+
Per què ho detestes?
.
.
.
.
.
Per què fas tantes preguntes si ja saps les respostes?
.......... disfruteu del paisatge i oblideu les paraules:
Autor de la fotografia: Alex Alvarez de Quevedo (entra a la seva galaxia)
10 comentaris:
fas preguntes per si ha canviat alguna resposta, també pots canviar las preguntes.
Ui, senyoreta, quantes preguntes! Sovint no importen les respostes, sinó les paraules que utilitzem per interrogar-nos a nosaltres mateixos. Espero que, encara que no sàpiga fer el pi, pugui fer les acrobàcies que li vinguin de gust. B7s!
sret striper estaria be que canviessin algunes respostes...
sret Vafalungo!... té raó, al fons no importen tant les respostes, ni les preguntes... ja que tot és relatiu iu iu... 1 beset senyoret!
Benvolguda Srta "Y", avui la trobo molt reflexiva.
No tothom és capaç de trobar les preguntes correctes per a les respostes que ja sap.
I si vol que li doni un consell, no faci el pi que és dolent per les cervicals, si vol veure el món del revés és més saludable intentar canviar la resta de l'univers.
hola sret amanyaga... de fet no hi ha suficients paraules com per encaixar res... si el món del revés ja el veig... i de l'endret també... per això vaig pel carrer imaginant-me que faig piruetes i salts mortals...
Jo una vegada vaig intentar veure el món del revés... primer em vaig girar les ulleres però em deien que semblava no-sé-quin bruixot de la tele... (s'ha fixat mai que es pot mirar a través del vidre d'unes ulleres en quatre posicions diferents?)
No em sé imaginar a mi fent salts mortals, em recorda massa aquell funest aparell escolar anomenat "minitramp" i la vegada que vaig posar el peu dret al forat on hi ha les molles.
doncs imagini-ho!... és molt divertit!... possis musiqueta i mentre camina, imaginis que salta enlaire, saltant per sobre la gent i obstacles mentre fa piruetes al cel... tot i que l'he d'advertir que molts cops li sortirà la "risa tonta" pel carrer... tot i que sempre m'ha fet molta gràcia la gent que riu sola pel carrer!
Ho provaré,
ara,
li adverteixo que en el fons el que em farà riure és imaginar-me les cares que farien la gent del meu carrer si em posés a fer salts mortals per damunt seu... Ja ho veig... àvies cabrejades... monges cridant-me... els okupes del davant aplaufint eufòrics... i per damunt de tot gent intentant dissimular "com-si-res" però amb cara de sorpresos, els sosos tenen una gràcia que ni ells mateixos coneixen.
a vegades la gent que pareix més sossa al fons no ho és ... i al contrari...
Per cert, vosté viu a un carrer molt polifacètic! segur que també hi ha un senyor que ven cupons i es passa el dia cridant els números d'una manera molt rara i quasi no se l'entén...
No em parli de l'home dels cupons del meu barri... quan era petit tenia malsons amb ell (amb la seva dona, més concretament). M'ho posa a tret per comentar-lo en el meu últim post...
La dada fonamental del meu carrer és que comença en un hospital i acaba en un convent.
Publica un comentari a l'entrada